DICCIONARI ESSENCIAL DE LA LLENGUA CATALANA (DEIEC)

L'OBRA

El Diccionari essencial de la llengua catalana (DEIEC) parteix del cabal lèxic recollit al Diccionari manual de la llengua catalana, editat per l'IEC l'any 2001, i hi incorpora tant les diverses actualitzacions del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC (DIEC) com les novetats de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i de l'Ortografia catalana (OIEC). Aquest cabal lèxic és tractat amb criteris lexicogràfics actuals.

Són característiques d'aquesta obra:

  • La diferenciació d'entrades amb criteris purament formals.
  • La diferenciació d'accepcions amb criteris semàntics i sintàctics.
  • L'ordenació de les accepcions per freqüència d'ús.
  • La inclusió d'informacions d'ús relatives a la morfologia, la sintaxi i la variació dialectal o funcional.
  • El marcatge en les definicions dels elements extrínsecs, és a dir, els arguments que selecciona el mot definit.
  • La proliferació de les exemplificacions, en forma de combinacions freqüents i d'exemples d'ús.

Totes les entrades contingudes en aquesta obra i els usos descrits en els articles són extrets de les obres normatives esmentades.

LA NOMENCLATURA

El Diccionari essencial de la llengua catalana parteix de la nomenclatura del Diccionari manual de la llengua catalana (2001) amb algunes variacions. D'una banda s'han suprimit algunes entrades d'ús escàs, generalment derivats predictibles (morfològicament possibles tot i que poc rendibles), variants lèxiques poc usades i mots considerats d'àmbit d'ús massa restringit. De l'altra, s'han afegit algunes entrades incorporades al DIEC en les successives actualitzacions, considerades adients també per a la nomenclatura d'un diccionari essencial, i algun mot d'ús general que, tot i formar part de la nomenclatura del DIEC, no formava part de la nomenclatura provinent del Diccionari manual però s'ha considerat convenient afegir-l'hi.

Es manté una nomenclatura estructurada en dos nivells, com a l'obra de partida:

Nomenclatura principal, formada per entrades que encapçalen un article de diccionari.

Nomenclatura secundària, formada per mots o formes de mots dependents d'entrades de la nomenclatura principal: mots relacionats o derivats predictibles d'una entrada principal (per ex., suportable), mots lligats, que només tenen ús formant part d'una locució (per ex., quòniam), i formes d'entrada no predictibles (per ex., vejam). La descripció d'aquests mots és inclosa dins els articles corresponents a les entrades principals de què depenen (suportar, tros i veure, respectivament).

Les variants lèxiques, que al Diccionari manual també formaven part de la nomenclatura secundària, en la present obra han esdevingut entrades principals, majoritàriament tractades com a sinònims totals d'altres entrades principals.

No formen part de la nomenclatura les formes apreciatives de noms i d'adjectius (augmentatius o diminutius) perquè es tracta de formes produïdes regularment i la gramàtica ja en dona compte. Només tenen entrada al Diccionari essencial aquells mots amb sufix apreciatiu que no segueixen una formació predictible (arbrissó, pinetó, canterell, dardell, gravíssim, paupèrrim...). En el cas d'adverbis, pot explicitar-se ocasionalment l'existència d'una forma apreciativa dins la informació d'ús (per ex., aviadet o beníssim).

ELS ARTICLES

Constitueixen un article de diccionari totes aquelles informacions referides a una entrada, entenent per entrada aquella unitat lèxica constituïda per una cadena de caràcters a la qual s'associa una categoria lèxica i un paradigma de flexió. En el cas d'una mateixa cadena de caràcters, categoria lèxica i paradigma flexiu, una pronúncia diferent segons les accepcions també implica una entrada nova (per ex.: os). Qualsevol variació en un d'aquests tres elements implica una nova entrada en el diccionari. El criteri per a diferenciar una entrada d'una altra és, doncs, de caràcter formal.

Si dues o més entrades coincideixen a tenir la mateixa cadena de caràcters (independentment de la categoria lèxica i de la flexió), esdevenen entrades homògrafes i es distingeixen entre si mitjançant superíndexs.

Les parts fonamentals d'un article típic del Diccionari essencial són: la capçalera, que conté una entrada principal i informació associada, i el cos de l'article, constituït almenys per una accepció o bé per una locució amb almenys una accepció. El cos de l'article pot contenir, a més, mots relacionats.

Capçalera

La capçalera d'un article s'inicia amb el mot d'entrada de l'article, en la forma canònica quan el mot té variació morfològica. Per norma general, la forma canònica dels verbs és l'infinitiu (perdre) i la forma canònica dels noms és el singular (temps, cirera), tret dels casos de noms que només es realitzen en plural (llimbs, postres). La forma canònica d'adjectius, articles, demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, pronoms i relatius amb variació morfològica és el masculí singular (ingenu, el, aquell, meu, triple, molt, algun, ell, qual); si no hi ha forma per al masculí singular, el femení singular (pia); si tampoc no hi ha forma per al femení singular, el masculí plural (ambdós); si no hi hagués cap de les tres formes anteriors, la forma canònica seria el femení plural.

A continuació, apareix la categoria lèxica associada a l'entrada i, en mots de categories nominals, el paradigma flexiu o, en el cas dels verbs, la conjugació. Les formes flexives de les categories nominals es presenten entre parèntesis i en cursiva. Entre les formes flexives, la que correspon al femení singular és marcada, a més, en negreta. Els mots de categories nominals amb forma masculí singular acabada en -sc, -sp, -st, -xt, generen el plural amb la simple addició d'una -s o bé amb -os; els aguts amb forma masculí singular acabada en -ig formen el plural en -igs o -ijos (tret d'un nombre reduït de casos que el formen en -igs o –itjos). La conjugació dels verbs es mostra en cinc presentacions alternatives, una per a cada dialecte (central, valencià, balear, nord-occidental i septentrional), dins cadascuna de les quals es marca les formes flexives que no són compartides pels quatre dialectes restants.

La majoria d'entrades són entrades simples, constituïdes per un mot al qual correspon una categoria lèxica i només una: pot m., llauna f., arribar v., abans-d'ahir adv., per prep., etc. També són entrades simples els noms de doble gènere, amb una única etiqueta lèxica que inclou, en realitat, dues categories lèxiques, nom masculí i nom femení (mar m. o f.), i els mots sense categoria lèxica (etcètera).

Hi ha un altre tipus d'entrades, menys nombroses: les entrades complexes, noms referits a persones en què el gènere del nom implica una variació en el sexe de la persona denotada, és a dir, una variació en el referent (mascle o femella): advocat m. advocada f., comunista m. comunista f. Es descriuen dins un mateix article perquè, tret del sexe del referent, l'una i l'altra comparteixen tota la resta d'informacions que s'hi consignen.

El repertori de categories lèxiques usades al Diccionari essencial és l'utilitzat en la GIEC: nom masculí (m.), nom femení (f.), nom masculí o femení (m. o f.), adjectiu (adj.), article (art.), demostratiu (dem.), possessiu (poss.), numeral (num.), quantitatiu (quant.), indefinit (indef.), pronom (pron.), relatiu (rel.), verb (v.), preposició (prep.), adverbi (adv.), conjunció (conj.), interjecció (interj.) o mot sense categoria lèxica.

En el cas d'adjectius aplicats a un subjecte humà, es considera que la substantivació de l'adjectiu és sempre possible i predictible, i per tant el nom referit a persona que prové de la substantivació d'un adjectiu no genera un article diferenciat, sinó que es mostra dins l'article de l'adjectiu amb exemples específics al costat de l'ús adjectiu (per ex., aficionat adj.).

Els mots amb categoria preposició es poden classificar des del punt de vista sintàctic en transitius i intransitius. Una preposició (o una locució prepositiva) és transitiva si necessita la presència explícita del complement de la preposició (per ex., entre). Una preposició (o una locució prepositiva) és intransitiva si pot elidir aquest complement (per ex., davant). Tradicionalment aquests usos intransitius eren etiquetats com a adverbis (o locucions adverbials), però d'acord amb el criteri adoptat a la GIEC, al Diccionari essencial són etiquetats com a preposicions (o locucions prepositives).

Els mots que tenen una funció com a connectors textuals, a cavall entre la funció adverbial i la de les conjuncions, han estat etiquetats com a adverbis, en sintonia amb el tractament que en fa la GIEC (per ex., ara adv.) i la seva funció de connector s'especifica en la informació d'ús que acompanya l'accepció o les accepcions afectades.

L'entrada pot tenir associades altres informacions: informacions d'ús, que orienten l'usuari sobre particularitats sintàctiques, morfològiques, de variació dialectal o de registre i que afecten tots els elements que en depenen, accepcions i locucions; la llengua d'origen en el cas de manlleus no adaptats; la partició sil·làbica, tant la fonètica, que mostra els cops de veu amb què es pronuncia el mot separats per un punt (.), com la gràfica, que il·lustra amb guionets (-) els punts per on convencionalment es pot partir un mot a final de ratlla. Només s'especifica partició sil·làbica en els casos que poden plantejar dificultats a l'usuari: mots que contenen dues o més vocals en contacte, mots que contenen dígrafs o mots que presenten divergència entre la partició gràfica i la fonètica a causa de convencions gràfiques. Per als manlleus no adaptats, no es dona partició sil·làbica.

Accepcions

L'accepció descriu i delimita un ús de l'entrada (o d'una locució), tant pel que fa al significat com pel que fa al funcionament sintàctic. A una entrada (o a una locució), hi corresponen tantes accepcions com usos diferents cal descriure.

Les accepcions, ordenades segons un criteri de freqüència d'ús, segueixen una estructura jeràrquica simple organitzada en dos nivells. Les accepcions pertanyen per defecte al primer nivell, introduïdes per una numeració correlativa (1, 2, 3, etc.).

S'utilitza un segon nivell d'organització, en subaccepcions (1.1, 1.2, 1.3, etc.) per a posar de manifest una dependència jeràrquica en casos ben determinats: a) accepcions que tenen el mateix significat però presenten una alternança sintàctica que reorganitza les relacions entre els elements que en constitueixen l'estructura argumental (per ex. espantar), b) accepcions en què a la definició és necessari usar el mot definit en el sentit descrit en una accepció anterior (per ex. cafè).

Subcategories lèxiques

Precedint la definició, una subcategoria lèxica restringeix la categoria lèxica de l'entrada, sempre en el cas dels verbs, ocasionalment en els mots que tenen flexió de nombre.

Per a mots que tenen flexió de nombre, hi ha les subcategories singular (sing.) i plural (pl.).

Per als verbs, les subcategories emprades són transitiu (tr.), intransitiu (intr.), inacusatiu (inac.) o auxiliar (aux.), combinables amb les marques de pronominal (pron.) i d'impersonal (impers.).

La subcategoria lèxica transitiu s'aplica tant a verbs que tenen un complement directe (per ex., cosir v.), com als que tenen un complement de mesura (per ex., durar v.), per tal com el complement de mesura és un complement molt proper al complement directe i fa que els verbs es comportin de manera similar (el complement de mesura, com el complement directe, pot ésser substituït per un pronom acusatiu, però el verb amb complement de mesura no pot generar una oració en veu passiva). Quan la plaça del complement de mesura és ocupada per un adverbi quantitatiu, l'ús és considerat intransitiu i es descriu en una subaccepció específica associada a l'ús transitiu.

La subcategoria lèxica inacusatiu distingeix una subclasse de verbs intransitius, descrits a la GIEC, singularitzats pel fet que el subjecte gramatical que seleccionen, sovint posposat al verb, semànticament s'interpreta com un complement directe i sintàcticament presenta propietats que s'hi associen.

L'etiqueta impersonal distingeix aquelles accepcions verbals, ja siguin transitives o intransitives, en què no hi ha subjecte.

L'etiqueta pronominal indica que el verb és acompanyat obligatòriament, o bé opcionalment si és que l'etiqueta apareix entre parèntesis, d'un pronom correferent amb el subjecte que no compleix cap funció sintàctica.

Informació d'ús

Encara abans de la definició, i també ocasionalment, hi pot haver informacions d'ús que orienten l'usuari sobre particularitats sintàctiques, morfològiques, dialectals o de registre d'aquella accepció en particular.

Definició

En la majoria de casos, la definició expressa amb paraules altres que el mot definit el conjunt de trets sintàctics i semàntics que el componen. Definició i mot definit estan lligats per una relació d'equivalència, semàntica i sintàctica, de manera que es pot afirmar que el mot definit és la definició i això implica la possibilitat de substituir el mot definit per la seva definició amb un resultat funcional equivalent.

El mot definit és descrit en referència a una estructura sintàctica o argumental, l'estructura que permet d'inserir-lo de manera gramatical en un context. En l'estructura sintàctica del mot definit, l'argument o els arguments que selecciona no formen part estrictament de la definició, són elements externs o extrínsecs, de context, però la definició proposada ha d'ésser compatible amb aquesta estructura per tal que pugui substituir el mot definit en qualsevol context. Aquests arguments es mostren dins la definició aïllats entre claudàtors.

En ocasions no és possible obtenir una definició equivalent al mot definit, especialment (tot i que no només) en el cas de mots gramaticals (preposicions determinants, quantificadors, conjuncions...). En aquests casos s'ha recorregut a una definició metalingüística, que descriu el mot definit i que generalment comença per verbs com ara ‘Expressa...' o ‘Indica...'.

Quan una o més paraules comparteixen el mateix significat i les mateixes característiques d'inserció sintàctica en un context, s'estableix entre elles una relació de sinonímia. Els mots que formen part d'una sèrie sinonímica són sempre intercanviables en tots els contextos corresponents als usos considerats sinònims.

Una de les paraules de la sèrie sinonímica és triada com a cap de sèrie i és descrita de manera completa, amb una definició i amb les informacions d'ús i exemplificacions que li calen. En la resta de mots de la sèrie, la definició es redueix a una remissió que apunta a la paraula escollida com a cap de sèrie. En aquest sentit, una remissió sinonímica pot apuntar a una accepció d'entrada, a una accepció de locució, o bé a una entrada, a una locució o a un mot relacionat, segons si la sinonímia s'estableix amb una accepció d'entrada o de locució o amb totes.

Si el cap de sèrie té una informació d'ús, aquesta informació és vàlida i aplicable a tots els mots que hi remeten i, per tant, en els articles de la resta de mots de la sèrie sinonímica no es repeteix. Si algun dels mots de la sèrie sinonímica té alguna especificitat respecte del cap de sèrie (un funcionament sintàctic diferent, una restricció a un registre o a un dialecte) aleshores porta la informació d'ús corresponent i aquesta informació preval sobre la informació d'ús que pugui dur el cap de sèrie, que ha d'ésser obviada.

Exemplificació

La informació donada per la definició és completada amb l'exemplificació sempre que el mot definit presenta una estructura de dependència o de domini sintàctic respecte d'un element del context, o si la definició i la resta d'informacions de l'accepció no són suficients per a donar idea de l'ús correcte del mot. L'exemplificació d'una accepció mostra el mot (o la locució) en el seu context mitjançant tres procediments possibles: la col·locació, la coocurrència i l'exemple d'ús.

Col·locacions i coocurrències associen el mot definit a un altre mot amb el qual té tendència a combinar-se: les col·locacions, precedides del símbol , donen compte de combinacions no sempre freqüents, però significatives, en què l'associació no es produeix d'una manera totalment lliure, sinó que un dels mots de la combinació «atrau» l'altre de manera no predictible per a expressar un determinat significat, i les coocurrències , precedides del símbol , mostren combinacions freqüents i lliures de dos mots, subjectes només als límits de la gramàtica i a les restriccions semàntiques dels mots en combinació.

Els exemples d'ús, precedits del símbol , són oracions completes que contenen el mot definit. Mitjançant els exemples d'ús es mostra el mot definit usat en una accepció determinada en el seu context natural.

Quan un mot és utilitzat freqüentment en un sentit metafòric, però aquest sentit no està prou consolidat per considerar-lo una nova accepció del mot, s'ha afegit un exemple metafòric darrere la resta d'exemples de l'accepció a partir de la qual es considera que s'ha format la metàfora.

En l'exemplificació dels verbs, pot ésser que el participi, a més de servir per a formar temps compostos amb l'auxiliar haver o construccions passives amb el verb ésser, presenti un ús adjectiu, ja sigui integrat dins un sintagma nominal modificant directament un nom o bé com a atribut d'un verb copulatiu o com a predicatiu. Aquest ús adjectival del participi és mostrat amb un exemple d'ús al final de les accepcions verbals en els casos en què ha estat detectat amb certa freqüència. El significat és el mateix que el de l'accepció verbal on figura, té un valor pretèrit o resultatiu, el nom a què s'aplica és un argument del verb i, si fa funció d'atribut, el verb copulatiu que l'introdueix és estar. Si alguna d'aquestes condicions no es compleix, significa que el participi s'ha lexicalitzat i és descrit en un article propi amb categoria adjectiu.

Locucions

Les locucions són unitats lèxiques compostes per més d'un mot constituïdes al voltant d'un nucli sintàctic que coincideix amb l'entrada de l'article de què depenen i tenen un significat no deduïble a partir de la suma dels significats dels mots que les componen.

Apareixen totes seguides a continuació de les accepcions i en realitat cadascuna porta associades unes informacions amb les quals constitueix una espècie d'article independent dins l'article en què apareix.

Segueixen la mateixa estructura d'un article de diccionari: capçalera (locució en la forma canònica si el nucli de la locució té variacions flexives, seguida de la categoria lèxica, amb possibilitat de dur informacions d'ús associades) i accepcions (ordenades per freqüència, organitzades en un o dos nivells, amb possibilitat de dur associades informacions d'ús, amb definició i amb exemplificació). Una locució pot anar seguida d'una o més formes alternatives donades entre claudàtors (per exemple, avui dia [o avui en dia]).

En el cas de les locucions prepositives, la forma en què es presenten depèn del comportament sintàctic de la locució. En les locucions prepositives, el complement que regeixen sol ésser introduït per una preposició de les dites febles o àtones (pel que fa a, a canvi de). Quan la locució té un ús transitiu, aquesta preposició feble apareix per tal d'introduir el complement de la locució prepositiva. Quan la locució té un ús intransitiu, la preposició feble és elidida al mateix temps que s'elideix el complement de la locució prepositiva. Si una locució prepositiva no pot elidir en cap cas el complement que regeix, la forma canònica que la representa acaba amb la preposició feble que dona pas al complement (pel que fa a). Si pot elidir el complement que regeix, la forma canònica que la representa elideix també la preposició feble que dona pas al complement (a canvi) i aquest comportament s'explica a la informació d'ús. Tradicionalment aquests usos amb el complement elidit eren etiquetats com a locucions adverbials, però al Diccionari essencial, seguint la GIEC, es presenten com a locucions prepositives.

Mots relacionats

Els mots relacionats són unitats lèxiques fruit d'un procés derivatiu sistemàtic aplicat sobre la base de l'entrada que encapçala l'article al qual pertanyen, amb un resultat sintàcticament i semànticament predictible. Els processos derivatius considerats sistemàtics a efectes de la seva descripció lexicogràfica són:

  • Adjectius deverbals amb sentit passiu: Acabats en –ble, es formen sobre una base lèxica verbal, transitiva o intransitiva, l'objecte directe o el complement regit de les quals passa a ésser el subjecte de l'adjectiu. El sentit és ‘que es pot + VERBbase'. Ex.: justificable, (que es pot justificar), fiable (de què es pot fiar).
  • Adjectius deverbals amb sentit actiu: Acabats en –dor, -or, -iu, -nt, -ori, -ós, es formen sobre una base lèxica verbal, el subjecte de la qual passa a ésser el subjecte de l'adjectiu. El sentit és ‘que + VERBbase'. Ex.: transformador (que transforma), convenient (que convé).
  • Adjectius relacionals derivats de noms: Acabats en –à, -aci, -al, -ar, -ari, -enc, -er, -ès, -esc, -i, -ici, -í, -íac, -ic, -ista, -ístic, -iu, es formen sobre un nom. El sentit és ‘del + NOMbase'. Ex.: climàtic (del clima), arbustiu (de l'arbust), confederatiu (de la confederació).
  • Noms de qualitat derivats d'adjectius: Acabats en –ària, -at (-dat, -edat, -etat, -itat, -tat), -eria, -esa, -ia, -ícia, -ió, -isme, -nça (-ança, -ença), -ncia (-ància, -ència), -or, -ud (-itud), -ura, es formen sobre un adjectiu qualificatiu. El sentit és ‘qualitat de + ADJECTIUbase'. Ex.: contigüitat (qualitat de contigu), possibilitat (qualitat de possible).
  • Noms d'acció deverbals: Acabats en -atge, -da (-ada, -ida, -uda), -ió, -ment, -nça (–ança, -ença), -t (-at, -it), o en un sufix zero, es formen sobre un verb. El sentit és ‘fet de + VERBbase'. Ex.: acoblament (fet d'acoblar), alternança (fet d'alternar), salt (fet de saltar).
  • Adverbis de manera derivats d'adjectius: Acabats en –ment, es formen sobre un adjectiu. El sentit és ‘d'una manera + ADJECTIUbase'. Ex.: tranquil·lament (d'una manera tranquil·la).
  • Verbs de cessament: Començats per des-, es formen sobre un verb que denota procés. El sentit és ‘(fer) cessar d'estar PARTICIPI DEL VERBbase'. Ex.: descongelar (fer cessar d'estar congelat).
  • Verbs d'iteració: Començats per re-, es formen sobre un verb. El sentit és ‘tornar a VERBbase'. Ex.: reeditar (tornar a editar).
  • Adjectius, noms, o adverbis negatius: Començats per a-(an-), in- (il-, im-, ir-), des-, es formen sobre un adjectiu, un nom o un adverbi de sentit positiu. El sentit és ‘no ADJECTIUbase', ‘manca de NOMbase' o ‘d'una manera no ADJECTIUbase' respectivament. Ex.: inadequat ‘no adequat'; desequilibri ‘manca d'equilibri'; immerescudament ‘d'una manera immerescuda'.

El mot relacionat actualitza una part o totes les accepcions del mot de què deriva i no requereix informació semàntica específica, ja que aquesta informació es pot inferir de la que aporten les accepcions de l'entrada principal si s'hi apliquen les transformacions semanticosintàctiques pròpies del procés de derivació que l'ha originat, per la qual cosa els mots relacionats formen part de la nomenclatura secundària i són descrits dins l'article del mot de què deriven amb una estructura simplificada, constituïda simplement per una capçalera (mot relacionat seguit de la categoria lèxica) i l'exemplificació (coocurrències, col·locacions i exemples d'ús, almenys tants com accepcions del mot primitiu són actualitzades pel derivat i ordenats segons l'ordre de les accepcions del mot primitiu que actualitzen).

Els mots relacionats predictibles a partir de més d'un procés derivatiu sistemàtic (per exemple, moderació, predictible com a nom derivat del verb moderar i també com a nom derivat de l'adjectiu moderat) i els mots relacionats que a més de l'ús com a derivat predictible han generat accepcions lexicalitzades (per exemple, abonament, que a part d'ésser un derivat predictible de abonar significa ‘contracte pel qual es paga un import per un servei durant un temps determinat') són tractats en un article principal, independent de l'article del mot primitiu de què deriven.

EQUIP DE TREBALL

El Diccionari essencial de la llengua catalana és una obra lexicogràfica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans fruit del compromís adquirit per l’IEC en el contracte programa amb la Generalitat de Catalunya per al quadrienni 2005-2008.

La Secció Filològica encarregà a Joaquim Rafel i Fontanals, membre de la Secció Filològica i director de les Oficines Lexicogràfiques, l’elaboració del projecte i l’execució de l’obra en el si d’aquestes oficines.

Sota la direcció de Joaquim Rafel, ha treballat en l’elaboració d’aquesta obra un equip de lingüistes format per:

Imma Fradera Castillo (coordinació)

Lídia Lluís Gavaldà (redacció i revisió)

Daniel Luján Cazalilla (redacció i revisió)

Jordi Comasòlives Tantinyà (redacció, del 2009 al 2010)

M. Àngels Martínez Salom (redacció, del 2010 al 2020)

Jaume Salvanyà Cristòbal (redacció, del 2017 al 2020)

Antònia Ferrer i Gràcia (redacció, del 2017 al 2020)

Anna Chamizo Tarté (coherència amb la normativa i revisió, des del 2017)

En la fase final de revisió, també hi han col·laborat:

Bernat Oliver Majó

Gemma Boada Pérez

Cristina Guirado Gil

L’equip ha treballat en estreta col·laboració amb la resta de tècnics de les Oficines Lexicogràfiques, Pere Montalat Buscató, Marta Folia Campos i Bernat Oliver Majó, sota la coordinació de Carolina Santamaria Jordà, per tal de mantenir la coherència entre aquesta obra i el DIEC.

Cal esmentar també l’assessorament diligent de l’Oficina de Gramàtica.

La Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica ha revisat les novetats proposades durant la redacció d’aquesta obra que afecten la normativa lèxica. En la majoria de casos, aquestes propostes han originat modificacions al DIEC, recollides en les successives actualitzacions d’aquesta obra publicades a la web.

Mercè Lorente, membre de la Secció Filològica i de la Comissió de Lexicografia, ha dut a terme la revisió del tractament de la inacusativitat en els articles verbals.

Finalment, mereix reconeixement la col·laboració del Servei d’Informàtica, encapçalat per Francesc Salvador, amb Cristina Busto (fins al 2020) i Robert Latorre (des del 2020) com a caps de projecte del Servei d’Informàtica, així com la d’un equip informàtic extern de l’empresa TecnicSoft inicialment i de l’empresa AF IT Consulting posteriorment.